20 i 18

Llevat de quatre collonades, el que sabem que fa mal de veritat dins la torna de l'exili de la casa pròpia és patir, com qui pateix de veritat, l'angoixa del grau superior al 20 en una ampolla que mai serà a les nostres mans. Voler aquella ampolla, buidar aquella ampolla amb la ràbia idiota de qui transpira alcohol a cada passa que malda per fer com un coix. Coixos d'esperit de vi, de beuratge. El trau de la beguda dins el cos. Qui beu sap que pot parar de beure fins que no recordi res del que estava fent mentre parava de beure com tothom fa. Cal aturar-se un segon i abolir el treball assalariat, descrostar la vida acomodada i desfer en centenes generoses de miques la genialitat de l'ésser. Cal fer beure i cal omplir de sutge, bilis i sofre els cors de qui ens envolta donant-hi les raons més clares dels nostres sentits. Ah!, la senzillesa. Ah!, la traïció dels noms en blanc de la nit passada i el proper vespre. A tots ells els dedico tots els traus que vinguin i vin...

De camí al gran cercle del vici i l'onanisme ben practicat, vora el punt del migdia, vam topar cofois amb una corrua de personatges detestables que anaven cap al tren tot ballant ska i punk amb un moviment coordinat que seria l'enveja de tot l'East End de Londres i Jamaica, la part on cuinen bé. L'escena provocava basques i degeneració a parts iguals, talment com una fascinació de qui acaba de trobar una merda gegantina enmig del bosc i encara no se n'avé després de mesos sense tocar la muntanya. De camí, de camí i de tornada de tot com anem sempre, perquè som els bons i a nosaltres no ens heu de venir a explicar el que ja sabem, cacafutis, vam congeniar alegrement amb quatre o mil ampolles trencades als caps respectius. Seus. Va ser la millor festa que podríem haver viscut abans no passés un tren damunt les vies on érem i se n'endugués a una trentena per davant.

Els llavis entumits. La llengua adormida. Els dits a joc amb una gola tensa i delicada, tibats per una dolçor estranya i natural com res més. Un punt roent a la punta, punteig i tornada, resseguint el tast d'una fita a l'altra i endegant altra vegada fins que la genialitat se sacia de tot el que es va fent gotim cos avall. La genialitat és justa, precisa i desfeta. Surten totes les paraules maquinades dins la ment, com si una teixidora, filada rere filada, brodés la millor de les oracions per discernir el que es pensa. Som reis, som plebeus, i som flocs de cotó dins el vapor que empeny la màquina a fer, refer i desfer. El barem per considerar bona la partida i el tram filat és una decisió pròpia de qui estima el sou per sobre de la feina i de qui té la feina com un suplici d'amor autoinfligit, tall rere tall, desfilant una costura pels camals dels nostres draps. Fa estona que els gust i el gaudi són la mateixa peça del teler, assimilats per una xarxa de fils que donen for...

Què vol dir "gestionar conflictes? Què significa aquesta incapacitat preconcebuda de resoldre per la via directa merders tipus? Quina mancança autocomplaent se'ns presenta com un caramel d'heroïna reconfortant del llenguatge que no calgui especificar quines accions concretes es duran a terme per equilibrar el cosmos de nou davant dels nostres ulls i els de Déu? "Ho gestiono com pugui", diu, després d'ésser qüestionar sobre una plantofada ben fresca en tota la puta cara. Bona hòstia. Vés a gestionar factures, au, corre.

La bogeria és aquest astre que ens pren el temps i el judici en la seva òrbita constant sobre el nostre fer. Ben bé no queda res indemne en elraste del seu pas únic, que ens abraona i esperona uns contra si. Cada passa que fem fa prendre una revolució encara més sonada aquesta preciosa bellesa que s'encomana de follia i imprevist; el nostre moure'ns mou i commou la bogeria fins al punt de fer de companya perfecta de l'alienació que ens cal per sobreviure. Nós soms boig, soms foll i soms recte en el camí de la derrota del seny i l'ordre. Si lluito contra la bogeria que em vol, em dol i em fa fort l'esperit de veure el món enfonsar-se en seva pròpia cendra, si lluito contra la darrera desfeta que em podria permetre estimar, si lluito contra allò que he de filar primer per no esdevenir el que em volen fer ser, seré una alegria fosa a mediocre més. Seré una taca invisible i formaré part (com qualsevol altra taca invisible) de la realitat, i aquesta em vol mort, mort p...

La veritat sobre els actes de servei dels meteoròlegs és uns dels misteris resolubles més estèrils del mercat, però tot i així aquesta colla de llicenciats en física, astrofísica i un piló dos-cents de curses de cavalls universitàries impossibles per al públic mitjà són la meravella televisiva més adient pel meu temps. Els estimo. Estimo els homes i dones del temps com estimo la displicència dels conductors dels trens i l'abnegada tasca que duran a terme sempre davant de qualsevol situació. És feina, i és tragèdia. La tragèdia, no comparable a sortir de casa sense paraigua quan un núvol escapça Montserrat i ens deixa el monstre en una immensitat desconeguda, és la meva i la de tothom, i és la que el temps ens anuncia en dies com avui i el de demà. I cadascú que reculli les seves penes. La litúrgia pròpia de llevar-nos, alçar-nos i tornar a caure quan traïm. La traïció vora la família, l'absència d'aquesta i el roig dels xaragalls just abans que s'enceti el ruixat que ...