La bogeria
La bogeria és aquest astre que ens pren el temps i el judici en la seva òrbita constant sobre el nostre fer. Ben bé no queda res indemne en elraste del seu pas únic, que ens abraona i esperona uns contra si. Cada passa que fem fa prendre una revolució encara més sonada aquesta preciosa bellesa que s'encomana de follia i imprevist; el nostre moure'ns mou i commou la bogeria fins al punt de fer de companya perfecta de l'alienació que ens cal per sobreviure.
Nós soms boig, soms foll i soms recte en el camí de la derrota del seny i l'ordre. Si lluito contra la bogeria que em vol, em dol i em fa fort l'esperit de veure el món enfonsar-se en seva pròpia cendra, si lluito contra la darrera desfeta que em podria permetre estimar, si lluito contra allò que he de filar primer per no esdevenir el que em volen fer ser, seré una alegria fosa a mediocre més. Seré una taca invisible i formaré part (com qualsevol altra taca invisible) de la realitat, i aquesta em vol mort, mort per dins i mort per fora. Mort davant la impassibilitat de la nostra ment infame que deleix fer-nos lliures i sants als ulls de Déu.
Jo no vull la santedat més que per fotre-me'n. I ni tan sols això. La vull per venjar-me'n. Venjar-me de la santedat en si i qui la va parir. És una bogeria monumental que cal admirar per sobre de moltes trivialitats que resulten fastuoses, sense esquitxos a la sorpresa i a la contemplació exaltada, de concebre com a única la qualitat d'exercir el bé únic i totes les seves expressions. El bé, aquesta unitat indissociable de l'odi, la rancúnia i la manca d'exigència davant la moral dels imbècils.
Digueu-me boig, però la pudor, els homes i les dones que puden i els seus procreats pudents em són tan aliens com la santedat. Digueu-me i insulteu-me boig, perquè jo mateix sóc pudor, i pudo i faré procreats pudents si mai peco davant la bogeria de procrear i procreo. No hauríem de tenir dret a torturar una ànima humana obligant-la a existir en aquest món que busca l'èxtasi en la normalitat.
Nós soms boig, soms foll i soms recte en el camí de la derrota del seny i l'ordre. Si lluito contra la bogeria que em vol, em dol i em fa fort l'esperit de veure el món enfonsar-se en seva pròpia cendra, si lluito contra la darrera desfeta que em podria permetre estimar, si lluito contra allò que he de filar primer per no esdevenir el que em volen fer ser, seré una alegria fosa a mediocre més. Seré una taca invisible i formaré part (com qualsevol altra taca invisible) de la realitat, i aquesta em vol mort, mort per dins i mort per fora. Mort davant la impassibilitat de la nostra ment infame que deleix fer-nos lliures i sants als ulls de Déu.
Jo no vull la santedat més que per fotre-me'n. I ni tan sols això. La vull per venjar-me'n. Venjar-me de la santedat en si i qui la va parir. És una bogeria monumental que cal admirar per sobre de moltes trivialitats que resulten fastuoses, sense esquitxos a la sorpresa i a la contemplació exaltada, de concebre com a única la qualitat d'exercir el bé únic i totes les seves expressions. El bé, aquesta unitat indissociable de l'odi, la rancúnia i la manca d'exigència davant la moral dels imbècils.
Digueu-me boig, però la pudor, els homes i les dones que puden i els seus procreats pudents em són tan aliens com la santedat. Digueu-me i insulteu-me boig, perquè jo mateix sóc pudor, i pudo i faré procreats pudents si mai peco davant la bogeria de procrear i procreo. No hauríem de tenir dret a torturar una ànima humana obligant-la a existir en aquest món que busca l'èxtasi en la normalitat.
Comentarios
Publicar un comentario