El got

Els llavis entumits. La llengua adormida. Els dits a joc amb una gola tensa i delicada, tibats per una dolçor estranya i natural com res més. Un punt roent a la punta, punteig i tornada, resseguint el tast d'una fita a l'altra i endegant altra vegada fins que la genialitat se sacia de tot el que es va fent gotim cos avall. La genialitat és justa, precisa i desfeta. Surten totes les paraules maquinades dins la ment, com si una teixidora, filada rere filada, brodés la millor de les oracions per discernir el que es pensa. Som reis, som plebeus, i som flocs de cotó dins el vapor que empeny la màquina a fer, refer i desfer.

El barem per considerar bona la partida i el tram filat és una decisió pròpia de qui estima el sou per sobre de la feina i de qui té la feina com un suplici d'amor autoinfligit, tall rere tall, desfilant una costura pels camals dels nostres draps. Fa estona que els gust i el gaudi són la mateixa peça del teler, assimilats per una xarxa de fils que donen forma a les mans que prenen el nostre moviment per sobre dels tramats, entapissant la vista de blancs i blancs i blancs. Tots els blancs que calgui per fer boniques les imatges que retenen les retines. Ens hi va la peça, ens hi va el darrere glop d'aire, ens hi va nosaltres.

Amb el got mig buit, mig ple, buit de beure i ple que ens quedi el ventre. Tocar com una partitura pulcra com una obra d'art al pupitre. La millor, la que no ens mereix atenció, aquella que es fa art i perenne abans de ni tan sols haver patit la mirada de res i de ningú. Aquella que neix de la mort del propi art i que no ha de menester el pes del nom.

Quan hem vist que tot ens sobrepassa, que l'absurd és la via i la fita, el camí tediós de ser paraula abjecta. El fàstic i l'aberració de la normalitat. Us escriuria tot el que penso, crec i negaré haver concebut però em pot la mandra que s'acabi el beure o bé caigui rodó en un llit de malta i roure ferrat.