La via

De camí al gran cercle del vici i l'onanisme ben practicat, vora el punt del migdia, vam topar cofois amb una corrua de personatges detestables que anaven cap al tren tot ballant ska i punk amb un moviment coordinat que seria l'enveja de tot l'East End de Londres i Jamaica, la part on cuinen bé. L'escena provocava basques i degeneració a parts iguals, talment com una fascinació de qui acaba de trobar una merda gegantina enmig del bosc i encara no se n'avé després de mesos sense tocar la muntanya.

De camí, de camí i de tornada de tot com anem sempre, perquè som els bons i a nosaltres no ens heu de venir a explicar el que ja sabem, cacafutis, vam congeniar alegrement amb quatre o mil ampolles trencades als caps respectius. Seus.

Va ser la millor festa que podríem haver viscut abans no passés un tren damunt les vies on érem i se n'endugués a una trentena per davant.