El trau

Llevat de quatre collonades, el que sabem que fa mal de veritat dins la torna de l'exili de la casa pròpia és patir, com qui pateix de veritat, l'angoixa del grau superior al 20 en una ampolla que mai serà a les nostres mans. Voler aquella ampolla, buidar aquella ampolla amb la ràbia idiota de qui transpira alcohol a cada passa que malda per fer com un coix. Coixos d'esperit de vi, de beuratge. El trau de la beguda dins el cos.

Qui beu sap que pot parar de beure fins que no recordi res del que estava fent mentre parava de beure com tothom fa. Cal aturar-se un segon i abolir el treball assalariat, descrostar la vida acomodada i desfer en centenes generoses de miques la genialitat de l'ésser. Cal fer beure i cal omplir de sutge, bilis i sofre els cors de qui ens envolta donant-hi les raons més clares dels nostres sentits.

Ah!, la senzillesa. Ah!, la traïció dels noms en blanc de la nit passada i el proper vespre. A tots ells els dedico tots els traus que vinguin i vindran.