L'asfalt

Segurament, l'absurd de la conducció es troba en el parèntesi que imposa creuar-se centenars de cotxes i no saludar-se amb cap dels conductors. En el meu cas, també s'hi pot afegir la quantitat immensa d'hores invertides en un desplaçament que no m'aporta massa donat que potser sí, hi ha un punt frugal en veure el paisatge esmicolar-se fora del parabrisa, però si no puc aturar-me cada dues dotzenes de quilòmetres a assaborir la vista durant dues dotzenes de minuts a mi em deixa una sensació de buit estúpid.

M'agrada conduir durant una estona sense trobar-me ningú, preferiblement si aquesta estona és tota l'estona, però sempre hi haurà un punt d'infortuni. A més, cada cop que se m'acosta un altre vehicle començo a desgranar tots els detalls del meu funeral i els dies posteriors. M'agradarà controlar-los tots perquè la darrera situació que desitjaria seria la de convidats decebuts per un funeral mediocre, i a sobre al meu nom.

Entenc, a més, el gaudi pel conduir quan no hi ha una molèstia com ara conductors incapaços de seguir al fil de la lletra normes bàsiques de la conducció com ara accelerar molt després de ser avançats per una torba de mercaderies i capitalisme.