20 i 18

La veritat sobre els actes de servei dels meteoròlegs és uns dels misteris resolubles més estèrils del mercat, però tot i així aquesta colla de llicenciats en física, astrofísica i un piló dos-cents de curses de cavalls universitàries impossibles per al públic mitjà són la meravella televisiva més adient pel meu temps. Els estimo. Estimo els homes i dones del temps com estimo la displicència dels conductors dels trens i l'abnegada tasca que duran a terme sempre davant de qualsevol situació. És feina, i és tragèdia. La tragèdia, no comparable a sortir de casa sense paraigua quan un núvol escapça Montserrat i ens deixa el monstre en una immensitat desconeguda, és la meva i la de tothom, i és la que el temps ens anuncia en dies com avui i el de demà. I cadascú que reculli les seves penes. La litúrgia pròpia de llevar-nos, alçar-nos i tornar a caure quan traïm. La traïció vora la família, l'absència d'aquesta i el roig dels xaragalls just abans que s'enceti el ruixat que ...

Les entrades als llocs (entesos com a punts de trobada) dificulten els protocols bàsics de coneixença i comiat entre les persones, sumat a l'absurd que suposa l'existència d'impediments físics que forcen situacions poc desitjables. La presència d'una tanca en una porta, a la discoteca més adient de l'espectre normal, genera la incomoditat principal de sentir-se part d'una peixera d'imbècils esperant per lliurar-se al gaudi de l'escombra de l'oci capitalista. Quan, en un passeig lleuger dins un espai reduït, ens trobem amb una salutació convencional no del tot prevista, ens assalta la pressa i la bona forma en les maneres de correspondre saludar a algú que és a l'altre costat de la tanca. Joder quina putrefacció això dels porters de discoteca.

Segurament, l'absurd de la conducció es troba en el parèntesi que imposa creuar-se centenars de cotxes i no saludar-se amb cap dels conductors. En el meu cas, també s'hi pot afegir la quantitat immensa d'hores invertides en un desplaçament que no m'aporta massa donat que potser sí, hi ha un punt frugal en veure el paisatge esmicolar-se fora del parabrisa, però si no puc aturar-me cada dues dotzenes de quilòmetres a assaborir la vista durant dues dotzenes de minuts a mi em deixa una sensació de buit estúpid. M'agrada conduir durant una estona sense trobar-me ningú, preferiblement si aquesta estona és tota l'estona, però sempre hi haurà un punt d'infortuni. A més, cada cop que se m'acosta un altre vehicle començo a desgranar tots els detalls del meu funeral i els dies posteriors. M'agradarà controlar-los tots perquè la darrera situació que desitjaria seria la de convidats decebuts per un funeral mediocre, i a sobre al meu nom. Entenc, a més, el gau...

Quan els nostres ulls decideixen que una habilitat bàsica com la capacitat d'endreçar espais ha efectuat una feina satisfactòria ens assalta, de cop i sense avisar, amb traïdoria, fins i tot, la necessitat de considerar incompleta la pròpia essència de l'ordre i pensar en què més podem malgastar el nostre temps tot endreçant mentalment la vida i el prestatge dels pòsits vitals *. Els ordres són un món i alhora responen a diferents estructures mentals sorgides d'una mateixa moral judeocristiana imperant en aquesta canal del planeta que és la riba oest del Mediterrani. Els catalans nascuts en pisos d'ordre clàssic (cuina, menjador, sala d'estar i rebedor a més d'habitacions i lavabos a convenir) tenim claríssim, per exemple, que la llet va abans que els cereals i el tomàquet abans que l'oli al pa amb ídem. No volem incórrer en pecat, igualment, posant al descobert la col·lecció furtiva de Maruja Torres i altres sortilegis pre-tripartit juntament amb Tom Clan...

El català té uns avantatges socials incomprensiblement menystinguts pel gran públic, com ara la capacitat de sargir amb mots fascinants diàlegs únics sobre monòlegs del cervell. Dit així ben bé el narrador mereix un fort cop de puny i una abraçada sincera, sense ser del tot important l'ordre, però d'aquesta manera es pot entendre quina necessitat hi ha de no perdre segons quins mots amagats sota barbarismes, neologismes i errors dramàtics reiteratius. El mot fila , que indica alhora un seguit de persones, elements físics inanimats o conceptes arrenglerats i disposats l'un davant de l'altre __________________ .................................... o bé una unitat de capacitat de cabal d'aigua equivalent a 144 plomes valencianes. No sé exactament què vol dir això, però quan ho he trobat al DIEC me n'he enamorat lleugerament i he volgut que sortís en algun punt del text. També significa la cara, aspecte, d'una persona, el que ara mateix està més estès con...

Enceto aquest blog amb la intenció de publicar, com a mínim, un text cada dia durant aquest 2018. La temàtica serà totalment aleatòria, sense cap fil conductor ni cap vinculació entre un text i l'anterior o el següent, i no sé molt bé què hi entaforaré. Si és una mena de diari personal intentaré almenys que la majoria de fets que hi apareguin siguin inventats perquè no us decebi la meva vida en tant que tampoc us ha d'importar res del que faig i deixo de fer, així com a mi tampoc la vostra vida em suscita especial interès més per respecte a la vostra intimitat que per desídia. Sé que vaig un dia tard però el primer dia de l'any és esgotador. De fet no, però se m'ha acudit aquest matí i ja no sóc a temps de reparar el mal fet. Tothom té llistes de propòsits i a mi em feia especial il·lusió no tenir-ne mai cap, ja que considero que la diferència entre el 31 de desembre i l'1 de gener és molt minsa i més quan tenim calculadíssim el temps solar. Però fer valdre aque...